Kitabı oku: «Memòries», sayfa 3
LES OLORS DE LA RELIGIÓ
Associo la religió de la meva infància a les olors, olors benignes com per exemple la qualitat una mica àcida de la palma, que sortia tan blanca de l’ensofrada i que el recargolament dels brins hàbilment trenats feia més intensa, o les olors de la Setmana Santa amb la farigola que vessava pertot arreu, o la terra molla dels camins de Sant Feliu, o simplement les olors de l’església, sempre una mica rància car s’hi barrejaven les flors músties, la cera fosa i la suor de la gent, sobretot a l’estiu en plenes vacances. I si érem a Canet l’olor de sorra molla i de mar, i si l’olor de mar era molt molt intensa: tindrem una Pasqua aigualida, perquè plourà, les orenetes volen baixes, i si pujàvem a la Misericòrdia l’olor i encara més el gust aspre de les cireres d’arboç en sortir de l’església.
Totes les palmes i palmons feien olor el Diumenge de Rams, però penso que la meva palma majestuosa, plena de fruites i coronada amb un llaç de les quatre barres era més olorosa encara i pesava un no dir. A mi aquesta palma privilegiada i pesant m’agradava i no m’agradava gens. M’agradava perquè em marcava amb una aurèola de singularitat, perquè el pare, aquell personatge tan llunyà, l’havia fet per a mi, perquè despertava al meu entorn una admiració que m’afalagava, però al mateix temps la detestava perquè per culpa d’ella tothom em mirava. I jo mirava i admirava al meu voltant els xicots armats de palmons, picant a terra per tal de fer escombra i a veure qui feia més, i encara envejava més les noies de la meva edat, que ja s’havien emancipat de la palma i lluïen palmons com els xicots i fins i tot portaven el cabell curt à la garçon, mentre jo lluïa els tirabuixons a banda i banda com una nena modernista. És molt possible que no cantéssim mai la coneguda cançoneta, l’Obriu, obriu, que volem entrar,
a les portes de l’Església
venen bacallà...
car no crec que la mare aconseguís arribar mai abans no obrissin les portes de l’església.
Al costat d’aquest costum religiós, que no és altra cosa que el teixit ben tramat d’una cultura heretada, que no es qüestiona, que no significa ni tan sols una deliberada elecció personal, hi havia un altre factor que ja no és tòpic i que sorgia d’una lliçó explícita de la meva mare. Era una religiositat marcada per una exigència ètica, de tal manera que les ensenyances del cristianisme eren per a ella molt més un paradigma per recolzar un comportament que no pas l’entrega d’una opció de fe pura i nua. Hi havia un no sé què d’heterodox en la seva lectura directa dels Evangelis i l’acceptació dels rituals contenia una punta d’atrevida ironia. La religió era per a ella una crossa per recolzar-hi amb major fermesa un comportament exemplar que ella mateixa es dictava. Això la feia en certa manera tolerant però també orgullosa i despectiva, acceptant amb reticència tota la faramalla de la religió popular que tant agradava al meu pare. Em va fer aprendre les oracions exigint de mi consciència del que les paraules deien i em va ensenyar a seguir la missa en un petit missal molt bell que li havia regalat el seu pare, un missal llatí, editat a França amb bells gravats, belles orles i unes tapes de pell verd fosca, amb rivets daurats. Em va ensenyar totes les oracions de rigor, és clar, però va fer evident que la seva oració predilecta era el Parenostre i que molt poc o quasi gens el Jo pecador. Encara avui m’és fàcil resar en veu alta el Parenostre i em sembla que ja he oblidat el Jo pecador. Ella em volia a mi segura i neta de tota vilesa i m’insistia perquè entengués plenament el cant a la felicitat que expressaven les paraules de l’introit a la missa: Introibo ad altare Dei, ad Deum qui laetificat juventutem meam. Detestava la beateria, la intolerància, la hipocresia, el tuf d’una religiositat acomodatícia, de missa i olla, i en el moment que li va semblar que jo reproduïa amb el meu comportament aquella religiositat que detestava es va posar furiosa i potser la seva fúria es desencadenava perquè intuïa que la meva nova religiositat naixia de la por. Ella detestava la gent poruga.
I jo era poruga. No sé quan va començar realment la meva por. No puc suposar-la efecte de cap repressió externa, no hi ha en el teixit dels meus records infantils ni històries de dimonis ni càstigs, ni amenaces. En un moment determinat, però, la por es va disparar. Sé que en un moment determinat vaig començar a tenir por, por de les fosques, por del son, por de les mirades de la gent que no coneixia, por d’una agressió que havia d’arribar sense que jo la pogués preveure, de trascantó. «No has de ser poruga», em deien, i jo sabia que no havia de ser poruga, però ho era. La mare no sols no respectava la meva por sinó que a més s’hi posava furiosa. Però, de què tens por? Quina beneiteria! Jo sabia que era una beneiteria i me n’avergonyia, de tenir por, però en tenia. La tieta Mercè, en canvi, la respectava, la meva por; allà on era ella, uns coixins invisibles m’impedien xocar contra la basarda del buit desconegut. Ella deixava que m’adormís de cap a la taula, podia dormir amb el llum encès i mai no havia d’anar a buscar res a un lloc sense llum ni havia de topar-me amb molta gent desconeguda.
Puc escollir de l’univers de la meva infància olors plaents o foscors angoixoses, no puc fer-ne però un paradís perdut. De tant en tant i potser per descarada influència literària, em sentia temptada d’escriure a partir d’aquell tòpic tan agraït i tan femení que comença dient: quan jo era petita... però m’adonava de seguida que el dolç llagrimeig que intentava provocar era comèdia pura. És clar que també m’agradava fer comèdia i em sentia impel·lida a inventar la meva infància segons el meu estat d’esperit. Qui podia impedir-me de reclamar un episodi, o un gest, una situació amb una distribució d’espais i una certa col·locació de personatges? Fins i tot podia dilatar o reduir el rastre que unes determinades vivències havien deixat. I, per què no?, podia inventar-me una infància de cap i de nou, una infància que mai no havia tingut. Però després d’haver escrit L’altra ciutat, on descrivia una infància que m’era absolutament aliena, vaig decidir que ja n’hi havia prou d’inventar històries, que volia capbussar-me en el magma de la meva pròpia experiència per arrencar-ne tot el coneixement sobre mi mateixa i el món. D’allí, n’havia de sortir la meva pròxima novel·la. És clar que la decisió provenia de la més pura i decisiva realitat literària. En aquells temps, parlo dels anys quaranta, jo m’havia submergit en la lectura de Proust. La manera com el narrador provocava la presència de les imatges llunyanes de la infància, aquell gust especial que li omplia la boca amb el poder d’actualitzar una vivència llunyana de tal manera que deixava de ser record per esdevenir present, present més sòlid i tangible que el mateix present aleatori, em va seduir. Jo també! Jo també!, em deia feliç per la lliçó apresa. Només em calia bescanviar la magdalena sucada amb qualsevol altra cosa que em fos familiar, podia ser l’ou passat per aigua, però ningú no m’oferia ous passats per aigua el 1940... I, per què no canviar de sentit? És a dir, en lloc de cercar un excitant en les papil·les gustatives —cal dir que allò que menjàvem en els temps de restriccions dels anys quaranta no era cap bona referència als berenars amb torrades amb mantega i confitura dels anys vint-i-tants. Però hi havia les olors, això sí, l’olor de l’estació de França, la fumerola del tren, el xiulet, l’esbufec de la locomotora, el ritme de les travesses i el llarg carrer de mar i de cases que em projectava cap a Canet de Mar. I així vaig iniciar la novel·la Betúlia en el marc deliberat, amb la presència poderosa, actualitzada, de Canet de Mar, és a dir, de Guardiet. Partiria del clap de llum que encerclava el cap bellíssim de l’avi Farnés i en ones concèntriques, des de la casa angular com un petit vaixell ancorat a la riera de Gavarra, i arrencaria d’aquell passat lluminós tota la història de frustració i derrota que havia de ser Betúlia.
Aviat em vaig adonar que no em creia aquella farsa, car jo no volia fer present el passat, tot esborrant l’instant insuportable que vivia, jo no volia fer present, a través de la lluminosa eclosió d’un perfum-gust-esgarrifança-plaer, aquella infància feliç i irresponsable. Entre altres coses perquè el temps que em tocava viure era tan urgent, tan imperiós, tan divers que de res no m’havia de servir el passat. El temps passat només em podia servir per entrellucar com m’havia anat fent, com havia esdevingut aquella persona derrotada que jo era. En tot cas havia d’anar a la meva infància per preguntar, per saber, per trobar les raons i en tot cas sense cap mena de confiança en una esplèndida puresa. No hi havia cap plaer pur de la meva infància que em pogués servir de bàlsam de les ferides actuals. I, a més, perquè m’adonava que fins i tot fent veure que em fiava dels sentits, del rastre que remots estímuls havien deixat en els meus sentits, els records gustatius del menjador de Canet venien acompanyats de tota mena d’escenes que s’imposaven atropelladament amb un sens fi de paraules, converses sobreposades, rondalles meravellosament repetides, cançons i fins i tot si volia repetir la cerimònia de l’ou passat per aigua, ni cru, ni cuit, ni massa calent, ni fred, que se m’oferia per contribuir a la meva salut i al meu plaer. Picava amb la cullereta la closca bruna de l’ou, ben instal·lat a l’ouera de porcellana, i pronunciava les paraules rituals i burletes que potser per conjurar la meva possible desgana m’havia ensenyat la tieta Mercè:
—Pom! Pom! Qui hi ha? Obriu si us plau! Com ho faré si no tinc clau? Doncs jo obriré de bat a bat i ho deixaré net i pelat!
Enllà d’enllà del meu record hi ha les paraules, en forma rimada, o de cançó, o de crit. Probablement, potser, més enllà de la història documentada hi havia la prehistòria de la carícia, del sabor, del tacte, de les olors, però no hi havia manera de separar-ho de les paraules. Vaig parlar aviat i sense entrebanc, diuen, i amb aquella fúria meravellosa dels infants mai no em saciava d’aprendre, i portava paraules de tot arreu, de la botiga, dels visitants, paraules útils i paraules absolutament inservibles però que jo pronunciava amb aire de triomf, enamorada del so. Un bon dia em van sentir remugar feliç de la descoberta: «Vota-ramon..., vota-ramon..., vota-ramon...». Van tardar a descobrir que l’origen era el vatua el món! que deixava anar sovint el dependent de la botiga, el senyor Leandro. És un petit renec de botiguer que ja no s’usa. I amb les paraules allunyava les ombres d’aquella foscor d’on provenia. Tot havia de ser dit i per tant pensat i per tant raonat. Com si la raó fos l’impuls que m’obligava a néixer, com si el crit que vaig fer, i diuen que va ser poderós i enèrgic, com si em despertessin a deshora, fos d’acceptació i de protesta alhora, i jo arribés a aquest món raonant encara que no posseís totes les paraules. Aquell per què, per què, per què reiteratiu dels infants era la meva arma, raonar, és a dir, encadenar pensaments fins a obtenir una certesa lluminosa, fins a descobrir el dibuix exacte sota el vel de la calcomania, fins a allunyar tot allò que fos tèrbol, o fosc, o indecís. Devia ser per això que molt aviat em vaig aguantar dreta i molt aviat vaig enraonar i molt aviat vaig llegir pel meu compte. Em fiaria dels sentits i refusaria tossudament l’embriaguesa i l’èxtasi. El tacte, el gust, l’esgarrifor de la pell, el ritme del plaer em produirien sempre un estat d’alerta. La infància devia ser, doncs, una difícil sortida del regne de les tenebres, com en els somnis, com el sortir dels abismes de l’aigua cap al cercle de llum. La infància no era un lloc a on retornar, ni l’esclat de sensacions plaents que em podrien il·luminar aquest instant d’ara. La infància era més aviat un trànsit, on s’acumulaven olors, gust de llàgrimes, alternances de llum i de foscor, tebior de llit mullat, carícies tossudament reclamades, mentre lluitava desesperadament per sortir-ne, per saltar endavant, per esdevenir persona, amb tot el poder del món, amb tot aquell poder que, n’estava segura, tenien els grans.
Canet de Mar, la casa de l’avi, el seu cap bellíssim meravellosament blanc dins el cercle de llum, Guardiet, o sigui el meu Balbec, no em seria mai útil. L’evocació no serveix de res, no prologa la història de Betúlia, la més dolorosa que he escrit mai, escrita en l’època més dolorosa de la meva vida. I quan ho comento amb en Jaume em diu ràpid i carregat de raó: «És que el pròleg a Guardiet a Betúlia no hi fa més que nosa». I vet aquí que així opinava també l’Espriu, que m’havia repetit més d’una vegada: «Treu-ho d’aquí, no hi fa res, és inútil...». I amb tot tossudament no ho vaig treure. Com si fos una petita excursió que em permetia, fruit de ganes de sortir, de viatjar en una època en què era prohibitiu qualsevol viatge. Fruit d’unes ganes de sortir d’allà on soc. Per tornar, naturalment. En el fons ganes de descobrir alguna cosa que encara no sé i que em fa una certa basarda i que quasi m’imposo a mi mateixa. Com el viatge que acabo de realitzar a NY i a Washington.
Quina feresa em feia aquest viatge!
Des de la meva arribada a la casa gran aquest viatge em temptava i em produïa a la vegada un sentiment de refús. NY m’havia enamorat des del meu primer viatge amb en Jaume i en Pep Codina. Fet i fet hi vam anar perquè en Pep Codina va proposar-s’ho. Això era més o menys cap a l’any 72. En Pep ens va apuntar a un viatge que calia pagar a terminis i de sobte ens vam trobar que ja teníem pagat el viatge a NY. No cal dir que havíem tingut temps i motius per elaborar totes les fòbies contra els Estats Units. A mi m’agradava creure, com ho cantava la Giovanna Marini: L’America è una grande malattia... una taca que s’estén. Malgrat l’era Kennedy, l’Amèrica dura, poderosa, pètria, petulant, conqueridora, formava un espès magma repel·lent de què només se salvaven quatre novel·les, un parell o tres de pel·lícules, quasi tota la novel·la negra. Tanmateix no era qüestió de llençar per la borda tot el que havíem despès per a tal viatge i així ens vam disposar a emprendre el llarg viatge en avió, que a mi em feia una condigna feresa. En Jaume estava tant o més perplex que jo. Per cultura adquirida, per convicció ferotgement arrelada, no se sentia gens atret a emprendre el camí d’Occident. Tampoc el llunyà Orient no és clar. El seu món és la llatinitat i la seva segona pàtria Itàlia. Sigui com sigui, ens vam trobar encaixonats a la panxa d’un d’aquests avions immensos. I, au, sis o set hores lligats de peus i mans.
VOLAR
La meva relació amb el transport aeri ha estat des dels inicis ambivalent. No sé per quin motiu l’impuls del vol m’agrada, l’arrencada de terra em produeix un autèntic plaer, cosa que no em priva de tenir por, sobretot una por prèvia quan he decidit comprar el bitllet. Per altra banda, els meus primers viatges amb avió em portaven a una situació tan angoixant per si mateixa que el menys important era la manera d’arribar-hi. El primer viatge que vaig fer a la meva vida va ser anar a Madrid a declarar davant d’un tribunal que m’acusava de fer propaganda il·legal i d’atemptar contra les lleis fonamentals de l’Estat. La idea de l’interrogatori que m’esperava a Madrid trivialitzava el fet del vol i els seus perills. El segon vol va ser de Zuric a Praga, on havia d’arribar sense passaport, sense el meu nom i només em preocupava que algú m’obligués a ensenyar el passaport i m’hi estampés un segell comprometedor. El fet de volar més amunt i més avall i rebre una ignominiosa sacsejada era també trivial. I el tercer vol era el de Praga a Varsòvia, amb un nom fictici i papers ficticis, amb gent que parlaven llengües que jo no entenia i l’únic rostre amable i comprensible, un home de color negre que parlava francès i que em va dir que es deia Amílcar Cabral però que no m’ho vaig creure. També allò que m’havia de trobar a l’altre cantó del vol era més important que el vol mateix.
El cert és que cada vegada que la poderosa nau es desenganxa de terra sento una caloreta d’eufòria, una lleugera felicitat, com si m’alliberés de no sé què, i em veig a mi mateixa, des de fora, protagonista d’aquelles imatges dels films d’espionatge o de guerra, quan l’heroi o l’heroïna escapen d’un pèl de la persecució gràcies a la perícia del pilot que els allibera dels malvats.
Aquesta primera vegada travessava el mar de les tenebres per desembarcar a NY tan ben acompanyada, amb en Jaume sobretot, i amb en Pep Codina, que és com una pantalla poderosa que et priva de totes les impertinències que et puguin esdevenir. La bellesa que s’obria davant dels meus ulls des del moment de l’aterratge em va deixar bocabadada. Era cap al tard i veia un immens teixit fosc, color de pell d’elefant, gruixut, ondulat, ple de mirallets i pedres precioses, amb el domini dels daurats i de la blancor estrident del diamant: era NY. Mai no en veuré aquella imatge que el cinema ens ha fet habitual, amb el perfil dels gratacels com un decorat al fons. Jo veia, contra el sol ponent, una superposició de volums, com si, per damunt d’unes estranyes muntanyoles, s’hi hagués deixat caure aquell tapís oriental. Aviat em submergiria en un dels barris més atractius de la ciutat: Times Square. El nostre hotel, que portava el nom de Carter, era al carrer 43 i era evident que en un temps molt llunyà havia estat un hotel de luxe, ho evidenciaven les portes de bona fusta, un cert estil vuitcentista de sumptuós edifici solidíssim. Tronat, vell, tenia, a més, dos defectes greus: el robatori a mansalva i els escarabats. L’entorn era d’allò més barris baixos, però no barris baixos suburbials, sinó autèntic barri baix al cor de la ciutat, aquell cor de la ciutat que les classes altes abandonen i deixen presa de la pobrissalla, dels marginats i d’uns quants meravellosos teatres que no abandonen el lloc de privilegi antic i resisteixen com fars a la nit. Era com si haguéssim anat a viure a l’Hotel Oriente, però sense toreros, era el meu barri, és a dir, que m’hi sentia com a casa, però amb els ulls ben oberts.
Però aquesta vegada hi anava amb un rol de luxe i amb responsabilitats, i el que és més important, amb una secretària, la Natàlia Izard, que segons ella m’explicava, amb el seu utilíssim anglès, actuava d’assistenta. Ingènua de mi, li deia que secretària em semblava un títol més important que assistenta, però és que la meva ignorància de l’anglès m’havia fet creure en els valors canviats. Una secretària és només qui rep ordres, l’assistenta és qui organitza la vida del personatge. La Natàlia ha estat una eficaç assistenta.
Jo em sentia com aquell personatge de Nabokov, el professor Pnin, que ha de donar una conferència en una universitat i s’equivoca de tren. Però jo no m’equivocaria de tren perquè allí hi havia la Natàlia atenta als horaris, als taxis, a la gent que havíem de veure i als títols que ostentaven. És curiós com rebrota la meva antiga timidesa quan em trobo en circumstàncies inhabituals. Allí els tenia a la petita sala de l’Spanish Institute. Gent diversa, americans addictes a la cosa espanyola, convertits de sobte en curiosos d’una estranya ciutat que és Barcelona, i per això que no saben ben bé què és un personatge, un arquitecte que es diu Gaudí. Un arquitecte, un moviment, un crit d’avantguarda avant la lettre. Jo els havia d’explicar, entre doctes savis en matèria arquitectònica, quin teixit social de la Barcelona a cavall entre els dos segles havia fet possibles la florida del modernisme i l’expansió de la pedra porosa i torturada d’un Gaudí.
Parlar del modernisme té per a mi un especial atractiu i al mateix temps em produeix un cert vertigen. Em sembla que és la barreja de llunyania i proximitat que ho determina. El cert és que jo vaig néixer entre decorats modernistes. Devia tenir uns quatre anys quan em van dur per primera vegada al Palau de la Música, tinc el vague record de pujar a quatre grapes per les escales de fusta del galliner i no perquè no sapigués caminar dreta sinó perquè era una manera de moure’m que m’agradava, era una manera de possessionar-me de l’espai. Els grafismes que corrien pel meu voltant eren modernistes, ho eren les il·lustracions de La Rondalla dels Dijous, els anuncis, els programes, fins i tot la coberta del Cançoner del pare lluïa una senyora modernista, tan plena de cabells ondulants, tan vinclada, tan etèria com toca a tot gràfic femení. Penso que les dones mai no han tornat a ser tan femenines com en aquells temps. Les revistes que poblaven els meus períodes de convalescència eren plenes de dibuixos modernistes. I no sols perquè era una època de bons dibuixants i les edicions de tot eren acurades, sinó per una raó de l’estil del temps, i la ciutat era una esponja i les formes i els colors de la middle Europa inundaven el nostre espai vital. De tal manera que l’expressionisme alemany m’ha recordat sempre la meva infància i l’èxit recent a la nostra ciutat de la pintura de Münch m’ha inundat els ulls d’aquells vermells ennegrits com si no fossin reals sinó producte de la meva memòria. I se m’han fet presents uns petits àlbums que hi havia a casa de les ties, format postal, plens de tota mena de postals acolorides, on es barrejaven les rebudes, en què sovint campaven els paisatges, amb les altres no usades, comprades sens dubte per inventariar els pintors de l’època, amb aquell afany que tenien les ties bibliotecàries de reunir, inventariar, conservar. Però aquest magatzem de colors i formes esdevé tota una altra cosa quan he d’aplicar-hi l’atenció que ara desvetlla. Vivim una època tan neuròticament històrica, tan hiperestèsica al pas del temps que ens aboquem a fer història, amb pretensions de ciència, de moments que són a tocar, com si ens remetéssim a dades prehistòriques. L’aleatòria i desbaratada documentació periodística és manipulada sense ordre ni concert.
I vet aquí que la història que tu has viscut, el teu paisatge, la gent, les imatges impreses, les que han quedat en el fons de la teva retina, es converteix en un relat estrany que algú intenta explicar-te, i si aquest algú és un apassionat descobridor d’aquell bocí d’història i ve de lluny, d’Amèrica o d’Anglaterra, per tractar d’explicar-te-la et trobes al davant dels teus ulls un joc d’imatges superposades, un joc de dissonàncies, altament incòmodes i atractives a la vegada, i et preguntes: era ben bé això l’escala de valors per on jo transitava?
Ja sé, ja sé... no tothom que té els objectes de valor davant les nines dels ulls les veu en la seva justa dimensió. Vaig acostumar-me a les Valquíries del Palau de la Música i a la Nina, asseguda sota del salze, molt abans que es desenvolupés en mi la capacitat de sorpresa i d’adhesió. Molt abans de saber si m’agradava o no m’agradava l’obra monumental de Gaudí, ja en coneixia una munió d’anècdotes malintencionades, de burles, i n’havia vist caricatures en les revistes de la convalescència. Per altra banda, les burles que sonaven a casa nostra contra l’ornamentació modernista, dir per exemple del Palau de la Música Catalana, el Palau de la Pisa Casolana, per retreure a Domènech i Montaner la seva afecció a la rajola, provenien no pas de nous models noucentistes sinó de sensatíssims esperits de la Renaixença que no veien gens clar aquell esclat d’originalitat.
I vet aquí que jo havia d’explicar a l’auditori de NY per què Barcelona era una ciutat modernista.
Per què aquella ciutat que naixia al modest impuls d’una modesta revolució industrial s’havia atorgat a si mateixa aquella faramalla de l’ornamentació excessiva i petulant, amb totes les rodoneses deliqüescents, amb la coloració de retaule gòtic i la textura dels castells de sorra que fan les criatures a la platja? Per què aquells mediocres burgesos que no havien tingut temps d’acumular el capital inicial de què parla Galbraith s’havien deixat temptar per aquella festa de colors i formes noves? Eren ells mateixos prou atrevits i audaços? Jo crec que no. Eren simplement una gent acabada d’arribar, sense antecedents, sense antigues arrels que els asseguressin la continuïtat. Tot era nou, el seu petit poder, les seves aspiracions, fins i tot la seva consciència de classe dominant i responsable. No sabien ben bé què eren i s’havien de buscar de pressa una disfressa perquè se’ls tingués en compte. No tenien cap model a imitar. A Anglaterra els burgesos tenien tota mena d’estils per escollir i podien omplir els barris residencials de cases discretament luxoses, fins podien dissimular rere les façanes poc ostentoses la riquesa d’un concepte nou: la comoditat. Els francesos, més fastuosos i sense el més mínim sentit del ridícul, reproduirien hotels, manoirs amb la mirada fixa a la grandeur perduda. Els barcelonins, en canvi, qui podien imitar? Si el segle XVIII hagués estat més calmat, més clement, si el comerç amb Amèrica hagués durat un parell de segles més, si... El cert és que els barcelonins havien de demostrar de pressa que havien arribat, que s’instal·laven i que es disposaven a construir un país nou. Quin país? No crec pas que ho sabessin, però tant se valia. Els Güell, uns dels sobrevinguts poderosos, acceptarien sense parpellejar, però no pas sense rondinar, la tossuderia genial de Gaudí. És clar que Gaudí per incòmode que fos els satisfeia. Significava grandesa, recuperació d’un prestigi remot, medievalós, amb un cert punt de cova protegida. Tot allò era estrany si voleu, i incòmode, i potser car i tot, però del que podien estar segurs és que era admirable i demostrava poder.
I així va ser que aquella racional quadrícula de l’Ildefons Cerdà es va omplir de badalls i giravolts de ballarines, i grutes i rajoles de color de rovell i vidres de molts colors. I és bonic pensar que aquell instant d’una burgesia inestable, gairebé un moment comparat amb la llarga història de la burgesia del nord d’Europa, va deixar un rastre tan atractiu com per encaterinar els estudiosos i sobretot per a la gent universitària que cerca amb deler el tema per a tesis i tesines i de sobte es troba amb un camp aparentment verge, i en un lapse de temps tan breu, tan significatiu i tan ben conservat. També el tema de la seva conservació és prou atractiu, car un es pregunta, com és que la ciutat que ho ha destruït tot va conservar tan bé aquelles façanes arrogants que van terroritzar Don Miguel de Unamuno? La raó n’és ben senzilla i és que els noucentistes que els succeïen no van tenir ni temps ni diners per enderrocar-ho. Els noucentistes es van defensar del verdet de podridura amb oblit, menyspreu i burla. I el cert és que a mi m’hauria tocat per edat, per situació generacional, ser una adepta del noucentisme, però no va ser així. Vaig viure la meva infància i fins i tot la meva adolescència en el respecte de tots aquells valors estètics que el noucentisme procuraria desmitificar. Vaig fer meva tota l’herència remota dels renaixentistes, tanmateix contemporanis de l’avi Farnés, que va continuar sent fins a la mort, l’any 34, el cap de casa indiscutible i era meu aquell decorat ple de lliris i dames de cabells voleiants, de faldilles prisades i afectades de remolins i rostres pàl·lids i ulls immensos, amb tot el ròssec d’una ideologia postromàntica, és clar: una protesta apassionada contra totes les injustícies del món, unes propostes d’absolut contra la mediocritat de la vida quotidiana. Així em vaig saltar, sense adonar-me’n, el bloc sencer de l’ortodòxia noucentista, malgrat haver fruït a primera fila del mestratge d’en Fabra, amb el seu aire anglesat, amb aquell posat condescendent de repartidor benèfic de les normes ortogràfiques.
El cert és que m’ho passo molt bé explicant totes aquestes coses al meu auditori, amanides, és clar, amb dades que porto apuntades en una targeta. Procuro dir unes quantes dades concretes per evitar una condemna definitiva de la frivolitat. Vivim un temps tan pedant que una conferència amable, riallera, encara que sigui aguda, produeix desconfiança. Amb tot, la meva gent, en Solà-Morales, en Xavier Güell, la mateixa Judith Rowre, em segueixen amb una adhesió gens fingida. Els hispanòfils no sé si acaben d’entendre ben bé què explico amb el meu castellà estantís, però els sedueix la meva veu i, com diu més tard en Xavier Rubert, la meva força, la meva resolució.
A l’hora del dinar ve en Fernando Morán. Crec que és un home intel·ligent i encara que ens hem vist poques vegades s’ha establert una clara sintonia. Com si ens entenguéssim més enllà de les frases que intercanviem. En aquest univers en què tothom s’assembla i tothom aspira a assemblar-se aquest home és absolutament irrepetible, quin alè!
També és a la conferència la Lluïsa Duran Reinals, però ella és tota una altra cosa. La vaig conèixer una mica a Barcelona quan vam presentar la biografia d’en Duran Reinals. Ja llavors em va enamorar, va donar-nos una conferència en català, en el més pur estil anglès, en la qual l’afer dels virus era una de les coses més divertides i atractives del món que va seduir l’auditori. La Lluïsa ens ha invitat a en Pep, a la Natàlia i a mi a sopar a les Torres Bessones. No sé què és més gratificant, si l’espai de llum que tenim als peus o la conversa amb la Lluïsa. Barreja amb una absoluta eficàcia la intel·ligència i una certa ingenuïtat de qui ha usat anys i anys un llenguatge científic i a més en anglès. Em diu que per primera vegada ha entès el prestigi d’en Gaudí a la nostra ciutat, car mai no havia comprès com ningú li havia fet confiança i li havia permès omplir la ciutat d’aquells horrors que res no tenen a veure amb l’esperit català, mesurat, racional, pràctic, tocant de peus a terra. Em fa molta gràcia el seu judici perquè aquí, a NY, presentem l’exposició Gaudí sota el títol de L’esperit català, cosa que demostra que l’esperit català serveix per a tot.
